Al Sergi, la Sònia, la Gemma, el Xavier, la Mireia, la Míriam, la Gisela.
Us voldria oferir ara
una serenor que no havia nascut.
Era un desert sense vent.
Voldria obrir les mans
i donar-vos el coratge
d'un arbre,
un camí d'oasi.
Ja no hi ha temps.
Ja no hi ha camí.
Només resta l'arbre
per viure,
per sentir,
com una ombra fràgil
en el no res,
en un desert sense fi.
OFRENA
Publicat per
Cèlia
dijous, 26 de març del 2009
Etiquetes de comentaris: Sensacions
5 Pensaments:
està molt bé el teu escrit, quan et bé l'inspiració cal aprofitar-ho . abraçada de mia. que vagui la setmana Santa.
Quin poema més bell!, t'he conegut visitant altres blogs. Jo comparteixo amb tu l'amor a la poesia i als mots.
Un plaer llegir-te!
El desert no mitificà l'arbre,
el deixà sol en l'oasi
per que caminés.
Ell volgué allí quedarse
sol viuria, quasi
en un repós etern.
Era viu, això agraia
a qui establia
el viure, deixar-lo ser ELL.
................
M'he enganxat, no ho resisteixo.
Gràcies, noia, una abraçada de festa.
Que ho disfruteu,Anton.
CELIA .- Allà a REBAIXES t'he deixat una rosa per a tu per si vols collir-la. Anton
Tens un regalet al meu blog!
:)
Publica un comentari a l'entrada
He cremat alguns instants
i tornaré a collir lilàs per tu
i crearé petites realitats
sense destriar els somnis de la boira
per poder-les escollir del foc.