OFRENA


Al Sergi, la Sònia, la Gemma, el Xavier, la Mireia, la Míriam, la Gisela.

Us voldria oferir ara
una serenor que no havia nascut.
Era un desert sense vent.
Voldria obrir les mans

i donar-vos el coratge
d'un arbre,
un camí
d'oasi.
Ja no hi ha temps.

Ja no hi ha camí.

Només resta l'arbre
per viure,
per sentir,

com una ombra fràgil

en el no res,
en un desert sense fi.

5 Pensaments:

MIA 7 d’abril de 2009 a les 0:29  

està molt bé el teu escrit, quan et bé l'inspiració cal aprofitar-ho . abraçada de mia. que vagui la setmana Santa.

helenaarumi@gmail.com 8 d’abril de 2009 a les 12:23  

Quin poema més bell!, t'he conegut visitant altres blogs. Jo comparteixo amb tu l'amor a la poesia i als mots.
Un plaer llegir-te!

rebaixes 9 d’abril de 2009 a les 3:42  

El desert no mitificà l'arbre,
el deixà sol en l'oasi
per que caminés.
Ell volgué allí quedarse
sol viuria, quasi
en un repós etern.
Era viu, això agraia
a qui establia
el viure, deixar-lo ser ELL.
................
M'he enganxat, no ho resisteixo.
Gràcies, noia, una abraçada de festa.
Que ho disfruteu,Anton.

rebaixes 12 d’abril de 2009 a les 2:03  

CELIA .- Allà a REBAIXES t'he deixat una rosa per a tu per si vols collir-la. Anton

Helena Arumi 19 d’abril de 2009 a les 17:32  

Tens un regalet al meu blog!
:)

Publica un comentari a l'entrada

He cremat alguns instants
i tornaré a collir lilàs per tu
i crearé petites realitats
sense destriar els somnis de la boira
per poder-les escollir del foc.

TREU LA LLENGUA

LLICÈNCIA CREATIVE COMMONS

Creative Commons License obra de SENSACIONS SENSACIONS està subjecta a una llicència de Reconeixement No comercial sense obres derivades. Reconeixement-No comercial-Sense obres derivades 3.0 Espanya de Creative Commons

Seguidors