PICARDIA

Fot. Cèlia (Cambrils)


Quan la incertesa
niua dins l'ànima

i el caos

arrela dins la ment
rosega la pols
rovella l'ombra
fon el cel
enfosqueix les branques
crema la falç
i ofega la pell,


tu em mostres

l'aigua solitària
la duna adormida
la flor amoixada
l'escuma impenetrable
la capçada estàtica
el vespre explícit
l'eclipsi esmolat


i el desordre

arrela dins la pols
rosega l'ombra
rovella el cel
fon les branques
enfosqueix la falç
i ofega dins la ment,



tu m'ensenyes
l'aigua adormida
la duna amoixada
la flor impenetrable
l'escuma estàtica
la capçada explícita
el vespre esmolat
l'eclipsi solitari.


Llavors, només llavors,
em llagrimeja el cor
i comprenc la teva picardia.

1 Pensaments:

Joan Martín 8 de juliol de 2009 a les 8:31  

Entre altres coses, m'agrada d'aquest poema el seu ritme, la seva cadència.

Publica un comentari a l'entrada

He cremat alguns instants
i tornaré a collir lilàs per tu
i crearé petites realitats
sense destriar els somnis de la boira
per poder-les escollir del foc.

TREU LA LLENGUA

LLICÈNCIA CREATIVE COMMONS

Creative Commons License obra de SENSACIONS SENSACIONS està subjecta a una llicència de Reconeixement No comercial sense obres derivades. Reconeixement-No comercial-Sense obres derivades 3.0 Espanya de Creative Commons

Seguidors